Per què hi havia tantes expectatives amb La Metropol a Móra d’Ebre si no hi havíem anat mai?

Si voleu veure l’àlbum de fotos directament, aneu al final de tot. Hi ha moltes més fotos que al reportatge.

La Ribera d’Ebre és una comarca amb una densitat de població baixa. Formada per 14 pobles, Móra d’Ebre n’és la capital. Això fa que la vida sigui molt diferent de les comarques més urbanes; aquí la majoria de gent es coneix o coneix un parent, les cases tenen un nom, sempre tens referències. És un dels avantatges de viure en un pobleo desavantatge, segons ho miris.

I per què us explico això? Perquè la comarca esperava amb moltes ganes l’arribada de l’orquestra ja que el seu director musical, el Joan Manel Margalef és de Benissanet, a tres quilòmetres de Móra. I tothom el coneix. Mireu com estava el concert mitja hora abans de començar.

La gent agafava les cadires de les taules del sopar de pubilles i hereus per a fer més fileres. Es van superar totes les expectatives.

L’expectativa era màxima, no només pel Joan sinó perquè la gent no està acostumada a veure aquests espectacles musicals quan van a veure una orquestra. Tothom espera un concert més bé clàssic, estàndard, on hi hagi una mica de tot, com han vist sempre, però sense gaire sorpreses, on al final és un concert més. Normal que esperin això quan és ho que han vist sempre, però ja no més.

Totes les mirades clavades en el Jordi que cantava “La Tavernera del puerto” entre el públic.

Ho primer que crida l’atenció és que som l’única gran orquestra sense pantalla. Fa deu anys, quan ningú en portava, nosaltres ja la lluíem. Ara ens podem permetre de no fer-ho. L’espectacle està a l’escenari i és per això que enguany hem decidit no distreure les mirades d’allò que veritablement importa que són els nostres músics i cantants.

Quan renuncies a passar imatges que la gent mira mentre l’orquestra sona, cal fer alguna cosa més que interpretar cada peça. En aquesta societat de consum ràpid on la distracció fàcil és tan habitual, apostar per tractar el públic d’una manera exigent, de posar-lo a prova quan podries optar per alternatives més senzilles, és trencar la norma. Però aquesta és l’aposta de la nostra orquestra. No volem aconseguir els aplaudiments del públic amb artificis, amb coses que no passen a l’escenari, cada aplaudiment que ens guanyem volem que sigui conseqüència de la nostra música, de la nostra actuació. de fer bé la feina, d’exigir-nos ho màxim. En definitiva, del nostre art i del nostre ofici.

Fixeu-vos en les imatges. Quan la Laura canta “La Zarzamoraes transforma en ella i actua com ho fa a la cançó.

Quan el Jordi canta “La tavernera del puerto” esdevé un mariner convincent, amb la seva pipa a la mà. Es passeja entre el públic i l’atenció està centrada en ell, en la seva actuació de tenor.

I ja no dic res quan apareix d’entre el públic l’Elena oferint-se de voluntària a soprano improvisada, està irreconeixible, la gent participa a l’espectacle i creu que realment és una espontània per acabar quedant atrapada en una interpretació de la “Reina de la Nit” de l’obra “La flauta màgica” de Mozart que els deixa absolutament sorpresos.

Quan fem el musical “Mar i Cel” fem pujar el públic a un vaixell pirata i avistem terra tots plegats. Fem autèntic honor al musical de Dagoll Dagom, no només música en directe, fem un musical en directe, és la nostra representació.

Mireu com està el públic d’atent. Veieu algú distret?

A nosaltres ens agrada sortir de la zona de confort. No només fem teatre musical, també fem peces d’extrema dificultat. Si “La reina de la nit” en la seva tonalitat original, sense rebaixar-la, està entre les peces més difícils d’interpretar, ho mateix podem dir de moltes de les peces que interpretem. El “Tico tico” que toca amb el trombó de vares el Joan és una peça de virtuosisme. I tocar-la en directe, cada dia en condicions canviants, amb una calor asfixiant durant l’estiu, amb la suor lliscant pels llavis amb què ha d’embocar el trombó, hi ha molt pocs músics que s’hi atreveixin.

I mireu com acabem la Santa Espina! Tenim tenora i fiscorn de luxe però també li sabem donar un toc de modernitat… guitarra elèctrica!!

Em sembla que m’he tornat a enrotllar 🙂 No us desvetllaré més secrets del concert, millor que ens vingueu a veure i que jutgeu vosaltres mateixos.

Us deixo amb l’àlbum de fotos. Diria que no hi ha ni una de les que he posat al reportatge, així que no us les perdeu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top