Per què hi havia tantes expectatives amb La Metropol a Móra d’Ebre si no hi havíem anat mai?

Si voleu veure l’àlbum de fotos directament, aneu al final de tot. Hi ha moltes més fotos que al reportatge.

La Ribera d’Ebre és una comarca amb una densitat de població baixa. Formada per 14 pobles, Móra d’Ebre n’és la capital. Això fa que la vida sigui molt diferent de les comarques més urbanes; aquí la majoria de gent es coneix o coneix un parent, les cases tenen un nom, sempre tens referències. És un dels avantatges de viure en un pobleo desavantatge, segons ho miris.

I per què us explico això? Perquè la comarca esperava amb moltes ganes l’arribada de l’orquestra ja que el seu director musical, el Joan Manel Margalef és de Benissanet, a tres quilòmetres de Móra. I tothom el coneix. Mireu com estava el concert mitja hora abans de començar.

La gent agafava les cadires de les taules del sopar de pubilles i hereus per a fer més fileres. Es van superar totes les expectatives.

L’expectativa era màxima, no només pel Joan sinó perquè la gent no està acostumada a veure aquests espectacles musicals quan van a veure una orquestra. Tothom espera un concert més bé clàssic, estàndard, on hi hagi una mica de tot, com han vist sempre, però sense gaire sorpreses, on al final és un concert més. Normal que esperin això quan és ho que han vist sempre, però ja no més.

Totes les mirades clavades en el Jordi que cantava “La Tavernera del puerto” entre el públic.

Ho primer que crida l’atenció és que som l’única gran orquestra sense pantalla. Fa deu anys, quan ningú en portava, nosaltres ja la lluíem. Ara ens podem permetre de no fer-ho. L’espectacle està a l’escenari i és per això que enguany hem decidit no distreure les mirades d’allò que veritablement importa que són els nostres músics i cantants.

Quan renuncies a passar imatges que la gent mira mentre l’orquestra sona, cal fer alguna cosa més que interpretar cada peça. En aquesta societat de consum ràpid on la distracció fàcil és tan habitual, apostar per tractar el públic d’una manera exigent, de posar-lo a prova quan podries optar per alternatives més senzilles, és trencar la norma. Però aquesta és l’aposta de la nostra orquestra. No volem aconseguir els aplaudiments del públic amb artificis, amb coses que no passen a l’escenari, cada aplaudiment que ens guanyem volem que sigui conseqüència de la nostra música, de la nostra actuació. de fer bé la feina, d’exigir-nos ho màxim. En definitiva, del nostre art i del nostre ofici.

Fixeu-vos en les imatges. Quan la Laura canta “La Zarzamoraes transforma en ella i actua com ho fa a la cançó.

Quan el Jordi canta “La tavernera del puerto” esdevé un mariner convincent, amb la seva pipa a la mà. Es passeja entre el públic i l’atenció està centrada en ell, en la seva actuació de tenor.

I ja no dic res quan apareix d’entre el públic l’Elena oferint-se de voluntària a soprano improvisada, està irreconeixible, la gent participa a l’espectacle i creu que realment és una espontània per acabar quedant atrapada en una interpretació de la “Reina de la Nit” de l’obra “La flauta màgica” de Mozart que els deixa absolutament sorpresos.

Quan fem el musical “Mar i Cel” fem pujar el públic a un vaixell pirata i avistem terra tots plegats. Fem autèntic honor al musical de Dagoll Dagom, no només música en directe, fem un musical en directe, és la nostra representació.

Mireu com està el públic d’atent. Veieu algú distret?

A nosaltres ens agrada sortir de la zona de confort. No només fem teatre musical, també fem peces d’extrema dificultat. Si “La reina de la nit” en la seva tonalitat original, sense rebaixar-la, està entre les peces més difícils d’interpretar, ho mateix podem dir de moltes de les peces que interpretem. El “Tico tico” que toca amb el trombó de vares el Joan és una peça de virtuosisme. I tocar-la en directe, cada dia en condicions canviants, amb una calor asfixiant durant l’estiu, amb la suor lliscant pels llavis amb què ha d’embocar el trombó, hi ha molt pocs músics que s’hi atreveixin.

I mireu com acabem la Santa Espina! Tenim tenora i fiscorn de luxe però també li sabem donar un toc de modernitat… guitarra elèctrica!!

Em sembla que m’he tornat a enrotllar 🙂 No us desvetllaré més secrets del concert, millor que ens vingueu a veure i que jutgeu vosaltres mateixos.

Us deixo amb l’àlbum de fotos. Diria que no hi ha ni una de les que he posat al reportatge, així que no us les perdeu.

I a l’Hospitalet de l’Infant tothom va cantar amb La Metropol

Si voleu veure l’àlbum de fotos directament, aneu al final de tot.

Després de la jornada plujosa del dia anterior, dissabte 18 fèiem ball de Festa Major a l’Hospitalet de l’Infant. Havien passat potser quatre anys des de la darrera vegada que hi havíem estat, però la gent ens esperava!

Com que habitualment fem concert abans, tothom va buscar una cadira i va seure a esperar que comencés. Però era una mica tard per concerts, el ball començava a quarts de dotze.

La nit era fresqueta, per primer cop en molts dies, ho qual vam agrair tots. Com que el refredat encara dura, me’n recordo perfectament, això que jo deia que de fred res.  Per parlar.

Als trenta segons de sonar la primera cançó la pista es va anar omplint de balladors i les cadires, fins llavors totes ocupades, van començar a quedar totes buides.

Pasdoble amb caràcter, a l’estil Metropol

La primera part va ser sobretot de ball, amb tots els ritmes que agraden tant ballar. Us deixem un vídeo de pasdoble perquè sempre pengem els de marxeta. Vam gravar molts vídeos que, per estar movent-nos per damunt l’escenari i just davant, sonen molt bé. I vam fer una pila de fotos.

Aquest cop vam intentar fer un Facebook Live però el so era infernal. Ens van avisar i ho vam deixar estar per un altre dia. Curiós perquè anàvem amb l’equip de micros habitual que sona tan bé als vídeos que tenim gravats. Ho seguirem intentant.

La segona part va ser una mica més moguda, vam fer cantar i participar tothom, vam saltar a la pista a tocar i ballar entre el públic… com sempre espectacle total, rigorós directe i els millors músics i cantants del país. Què més podem demanar?

Us deixo amb l’àlbum, avui sí tenim moltes fotos.

Esperem retrobar-vos l’any vinent!

Les Cases d’Alcanar: com fer del ball de pubilles una festassa on tothom canta i balla

Si voleu veure l’àlbum de fotos directament, aneu al final de tot.

El passat divendres 17 vam ser a la Festa Major de les Cases d’Alcanar. L’any passat ja hi havíem de ser, però per unes circumstàncies que tothom sap i ara no recordaré, l’actuació es va suspendre.

Els que coneixem la terra sabem que a la Ràpita i a Alcanar hi ha un microclima que fa que pugui estar plovent a cinc quilòmetres i que aquí no caigui ni una sola gota. Però de vegades falla.

Enguany semblava que el temps no ens volia deixar actuar i que hauríem d’anul·lar novament. El xàfec que va caure a l’hora del concert feia temps que no es veia. Va ploure més en aquella hora que en ho que portàvem d’any. Evidentment tothom a córrer i concert anul·lat.

Ningú veia gens clar que escampés i que poguéssim fer el ball, però com que de les vuit a mitjanit teníem quatre hores vam decidir esperar. I la vam encertar, apa que si la vam encertar!

Quan llegeixes que farem un ball on hi haurà les pubilles i els hereus automàticament penses que serà tradicional, avorrit i que només ho gaudiran els quintos i les pubilles i hereus infantils. Aquí és no nosaltres no transigim. Perquè no podem fer una festassa i trencar tots els motllos? Perquè no podem fer participar tothom i convertir-lo en un ball multitudinari on tothom canti, boti i balli? I si fem que els protagonistes ho siguin més que mai des de dalt l’escenari amb tot el poble cantant amb ells?

Doncs això és la Metropol, espectacle, festa, diversió. No només fem un ball animat, modern, amb una qualitat musical d’altíssim nivell, no. Nosaltres fem de la Festa Major la major de les festes. Si algú pensa que no hi ha orquestres modernes que facin moure tothom és que encara no ens ha vist.

Ho vam passar en gran, estarem encantats de tornar-hi l’any vinent i tenir el plaer de fer festa de la grossa amb tots vosaltres.

Aquí teniu l’àlbum de fotos. No en tenim gaire, ens sap greu, prometem fer-ne moltes més l’any vinent :*

Àlbum de fotos de Sant Jaume d’Enveja des de l’escenari

Gran bolo el del passat dissabte a Sant Jaume d’Enveja.

Un públic nou per a nosaltres però que va acabar totalment entregat en una nit llarga però magnífica de música i ambient.

Aquest cop hem decidit que farem un àlbum de fotos vostre, del públic, de com veiem nosaltres la festa des de dalt de l’escenari. És el nostre petit homenatge a tots els que ens veniu a veure, que ens aplaudiu i que mai no falleu!

Aquí teniu l’àlbum!

Gràcies a tots un cop més!

I aquest dissabte a Sant Jaume d’Enveja en ple Delta de l’Ebre

Ja està, per tots els balladors del Camp de Tarragona, de Terres de l’Ebre i de Terres del Sénia que ens heu escrit dient-nos que quan tocaríem a prop, aquest dissabte 28 és el dia…  de fet, comencem a quarts d’una, diem dissabte però és un eufemisme. Va, diem la nit de dissabte a diumenge o encara us enredarem.

Sabem que els gustos de l’Ebre no són iguals que els de Girona o els de Lleida, així que prepareu-vos!

Els que voleu ballar els ritmes de sempre ja podeu començar a enllustrar la pista perquè els tindreu tots. Moltes novetats de temes coneguts però a ritme d’orquestra de ball.

Els que preferiu canya també anireu ben servits. No ens desafieu que us podem deixar esgotats, tenim també una pila de novetats al repertori amb temes nous.

No puc avançar-vos més sinó no serà cap sorpresa. A les 0:30 està previst el ball i a la mitja part hi haurà un brindis, podeu consultar-ho al programa de festa major.

Si voleu anar a passar el dia, el delta és un lloc preciós, únic. Paisatge incomparable, gastronomia deliciosa. Podeu veure a la posta de sol com canvien de color les aigües e les salines.

Un cop feta la falca (estrictament certa), no hi falteu, tothom trobarà la seva part preferida!

Vinga, fins d’aquí una estona!

 

 

Top