Fa uns dies, el 25 d’abril, les orquestres de ball de Catalunya i, en general, tot el món de la Festa Major, hem estat protagonistes una petita estona al Telenotícies.
Com a orquestra estem super satisfets perquè ha sortit el nostre video, fet per a tots vosaltres, amb el toc d’humor i d’esperança que sempre tenim. I ha tingut un protagonisme molt especial.
Però avui la bona nova estava acompanyada d’una reivindicació: no suspengueu les Festes Majors. Hi ha molta gent que depenem de poder treballar. Només a la nostra orquesta, cada actuació que fem suposa moure 27 persones. 27 persones que representen 27 famílies que no tindran cap ingrés si no podem treballar.
Demanem imaginació, que les festes es traslladin a altres dates, que es prenguin les mesures que facin falta però que es facin les festes.
Al llarg dels propers dies us anirem explicant la situació i la nostra opinió al respecte. I us anunciarem mesures que estem prenent des del sector per veure la llum al final del túnel.
Amb tots els bons desitjos, us convidem a veure el reportatge.
No cal dir que, com tothom, estem tancats a casa, amb moltes ganes que passi tot i que recuperem una vida normal, millor que la que deixem enrere.
Si fem bondat aviat podrem començar la temporada i portar-vos la nostra música en directe, trobar-nos a les festes majors i ballar tots junts.
De moment, a banda dels bons desitjos, us volem presentar un tema per animar-nos tots, per cridar al bon temps i intentar passar el confinament de la millor manera possible. És el nostre antídot 🙂
Us presentem el vídeoclip 📹 del nostre hit ⭐ de la temporada passada ·El anillo pa cuando” en versió confinada per donar ànims 👏 a tothom. Ens en sortirem! ✊✊✊
Ahhhh i podeu veure a tots els nous membres de l’orquestra!!!
Si voleu veure l’àlbum de fotos directament piqueu aquí. Les fotos són diferents a les del reportatge.
De vegades penses les coses i et semblen estranyes. Com pot ser que en vint anys, sent l’orquestra de ball més gran de Catalunya, sent gironina i de molt a la vora, mai no haguem actuat a Sarrià de Ter? No ho sabem. Ho que sí sabem és que ja no ho podrem dir més, aquest passat diumenge 2 de setembre vam trencar el tabú.
L’expectació era màxima. Totes les cadires plenes i moltes que se’n van afegir per darrera de la nostra taula de so. Tot estava a punt per a començar.
Quan arribes a un lloc on no has estat mai, sempre tens aquelles pessigolles a l’estómac de com et rebran, de si agradaràs, de si connectaràs amb el públic. La gent està acostumada a un tipus de concert molt estàndard i, com nosaltres no fem el típic concert de Festa Major sinó que som molt més agosarats, la meva mirada sempre es fixa en l’expressió de la gent.
I mentre jo em fixo en això, tota l’orquestra està ja preparada a l’escenari. I comença el concert reivindicant la llibertat d’expressió.
Tothom somrient i amb la mirada a l’escenari.
No vaig poder evitar sentir que m’havia de girar, la gent picava de mans, se sorprenia, comentava amb el del costat. Tothom tenia moltes ganes d’aplaudir. Fins a tres vegades abans d’acabar el primer tema de percussió la gent va arrencar en aplaudiments.
Aquí van unes quantes fotos de diferents moments del concert.
El gag amb l’Elena apareixent entre el públic va ser genial. Podrà cantar alguna cosa? És una espontània de debò? Els rumors de fons eren, com sempre, divertidíssims d’escoltar.
El ball va ser molt especial. Havia de ser una sessió curta ja que tancàvem la festa major i el dia següent era dilluns i tothom havia d’anar a treballar. Però no ens volien deixar marxar i va arribar un d’aquells moments màgics que recordes molt de temps.
Després d’acomiadar-nos la gent en volia més i vam saltar a l’escenari a fer un bis. Això no és excepcional, passa molt sovint Ho excepcional és fer d’aquest moment un instant inoblidable. L’orquestra va seure a la vora de l’escenari, al costat del públic, junts en una comunió perfecta, I vam cantar els temes finals en un ambient íntim, fantàstic. Nosaltres no ho podrem oblidar, esperem que vosaltres tampoc.
Moltes gràcies Sarrià de Ter, esperem retrobar-nos aviat!
Si voleu veure l’àlbum de fotos directament, aneu al final de tot. Hi ha moltes més fotos que al reportatge.
La Ribera d’Ebre és una comarca amb una densitat de població baixa. Formada per 14 pobles, Móra d’Ebre n’és la capital. Això fa que la vida sigui molt diferent de les comarques més urbanes; aquí la majoria de gent es coneix o coneix un parent, les cases tenen un nom, sempre tens referències. És un dels avantatges de viure en un poble… o desavantatge, segons ho miris.
I per què us explico això? Perquè la comarca esperava amb moltes ganes l’arribada de l’orquestra ja que el seu director musical, el Joan Manel Margalef és de Benissanet, a tres quilòmetres de Móra. I tothom el coneix. Mireu com estava el concert mitja hora abans de començar.
La gent agafava les cadires de les taules del sopar de pubilles i hereus per a fer més fileres. Es van superar totes les expectatives.
L’expectativa era màxima, no només pel Joan sinó perquè la gent no està acostumada a veure aquests espectacles musicals quan van a veure una orquestra. Tothom espera un concert més bé clàssic, estàndard, on hi hagi una mica de tot, com han vist sempre, però sense gaire sorpreses, on al final és un concert més. Normal que esperin això quan és ho que han vist sempre, però ja no més.
Totes les mirades clavades en el Jordi que cantava “La Tavernera del puerto” entre el públic.
Ho primer que crida l’atenció és que som l’única gran orquestra sense pantalla. Fa deu anys, quan ningú en portava, nosaltres ja la lluíem. Ara ens podem permetre de no fer-ho. L’espectacle està a l’escenari i és per això que enguany hem decidit no distreure les mirades d’allò que veritablement importa que són els nostres músics i cantants.
Quan renuncies a passar imatges que la gent mira mentre l’orquestra sona, cal fer alguna cosa més que interpretar cada peça. En aquesta societat de consum ràpid on la distracció fàcil és tan habitual, apostar per tractar el públic d’una manera exigent, de posar-lo a prova quan podries optar per alternatives més senzilles, és trencar la norma. Però aquesta és l’aposta de la nostra orquestra. No volem aconseguir els aplaudiments del públic amb artificis, amb coses que no passen a l’escenari, cada aplaudiment que ens guanyem volem que sigui conseqüència de la nostra música, de la nostra actuació. de fer bé la feina, d’exigir-nos ho màxim. En definitiva, del nostre art i del nostre ofici.
Fixeu-vos en les imatges. Quan la Laura canta “La Zarzamora” es transforma en ella i actua com ho fa a la cançó.
Quan el Jordi canta “La tavernera del puerto” esdevé un mariner convincent, amb la seva pipa a la mà. Es passeja entre el públic i l’atenció està centrada en ell, en la seva actuació de tenor.
I ja no dic res quan apareix d’entre el públic l’Elena oferint-se de voluntària a soprano improvisada, està irreconeixible, la gent participa a l’espectacle i creu que realment és una espontània per acabar quedant atrapada en una interpretació de la “Reina de la Nit” de l’obra “La flautamàgica” de Mozart que els deixa absolutament sorpresos.
Quan fem el musical “Mar iCel” fem pujar el públic a un vaixell pirata i avistem terra tots plegats. Fem autèntic honor al musical de Dagoll Dagom, no només música en directe, fem un musical en directe, és la nostra representació.
Mireu com està el públic d’atent. Veieu algú distret?
A nosaltres ens agrada sortir de la zona de confort. No només fem teatre musical, també fem peces d’extrema dificultat. Si “La reina de la nit” en la seva tonalitat original, sense rebaixar-la, està entre les peces més difícils d’interpretar, ho mateix podem dir de moltes de les peces que interpretem. El “Tico tico” que toca amb el trombó de vares el Joan és una peça de virtuosisme. I tocar-la en directe, cada dia en condicions canviants, amb una calor asfixiant durant l’estiu, amb la suor lliscant pels llavis amb què ha d’embocar el trombó, hi ha molt pocs músics que s’hi atreveixin.
I mireu com acabem la Santa Espina! Tenim tenora i fiscorn de luxe però també li sabem donar un toc de modernitat… guitarra elèctrica!!
Em sembla que m’he tornat a enrotllar 🙂 No us desvetllaré més secrets del concert, millor que ens vingueu a veure i que jutgeu vosaltres mateixos.
Us deixo amb l’àlbum de fotos. Diria que no hi ha ni una de les que he posat al reportatge, així que no us les perdeu.
Si voleu veure l’àlbum de fotos directament, aneu al final de tot.
Després de la jornada plujosa del dia anterior, dissabte 18 fèiem ball de Festa Major a l’Hospitalet de l’Infant. Havien passat potser quatre anys des de la darrera vegada que hi havíem estat, però la gent ens esperava!
Com que habitualment fem concert abans, tothom va buscar una cadira i va seure a esperar que comencés. Però era una mica tard per concerts, el ball començava a quarts de dotze.
La nit era fresqueta, per primer cop en molts dies, ho qual vam agrair tots. Com que el refredat encara dura, me’n recordo perfectament, això que jo deia que de fred res. Per parlar.
Als trenta segons de sonar la primera cançó la pista es va anar omplint de balladors i les cadires, fins llavors totes ocupades, van començar a quedar totes buides.
Pasdoble amb caràcter, a l’estil Metropol
La primera part va ser sobretot de ball, amb tots els ritmes que agraden tant ballar. Us deixem un vídeo de pasdoble perquè sempre pengem els de marxeta. Vam gravar molts vídeos que, per estar movent-nos per damunt l’escenari i just davant, sonen molt bé. I vam fer una pila de fotos.
Aquest cop vam intentar fer un Facebook Live però el so era infernal. Ens van avisar i ho vam deixar estar per un altre dia. Curiós perquè anàvem amb l’equip de micros habitual que sona tan bé als vídeos que tenim gravats. Ho seguirem intentant.
La segona part va ser una mica més moguda, vam fer cantar i participar tothom, vam saltar a la pista a tocar i ballar entre el públic… com sempre espectacle total, rigorós directe i els millors músics i cantants del país. Què més podem demanar?
Si voleu veure l’àlbum de fotos directament, aneu al final de tot.
El passat divendres 17 vam ser a la Festa Major de les Cases d’Alcanar. L’any passat ja hi havíem de ser, però per unes circumstàncies que tothom sap i ara no recordaré, l’actuació es va suspendre.
Els que coneixem la terra sabem que a la Ràpita i a Alcanar hi ha un microclima que fa que pugui estar plovent a cinc quilòmetres i que aquí no caigui ni una sola gota. Però de vegades falla.
Enguany semblava que el temps no ens volia deixar actuar i que hauríem d’anul·lar novament. El xàfec que va caure a l’hora del concert feia temps que no es veia. Va ploure més en aquella hora que en ho que portàvem d’any. Evidentment tothom a córrer i concert anul·lat.
Ningú veia gens clar que escampés i que poguéssim fer el ball, però com que de les vuit a mitjanit teníem quatre hores vam decidir esperar. I la vam encertar, apa que si la vam encertar!
Quan llegeixes que farem un ball on hi haurà les pubilles i els hereus automàticament penses que serà tradicional, avorrit i que només ho gaudiran els quintos i les pubilles i hereus infantils. Aquí és no nosaltres no transigim. Perquè no podem fer una festassa i trencar tots els motllos? Perquè no podem fer participar tothom i convertir-lo en un ball multitudinari on tothom canti, boti i balli? I si fem que els protagonistes ho siguin més que mai des de dalt l’escenari amb tot el poble cantant amb ells?
Doncs això és la Metropol, espectacle, festa, diversió. No només fem un ball animat, modern, amb una qualitat musical d’altíssim nivell, no. Nosaltres fem de la Festa Major la major de les festes. Si algú pensa que no hi ha orquestres modernes que facin moure tothom és que encara no ens ha vist.
Ho vam passar en gran, estarem encantats de tornar-hi l’any vinent i tenir el plaer de fer festa de la grossa amb tots vosaltres.
Aquí teniu l’àlbum de fotos. No en tenim gaire, ens sap greu, prometem fer-ne moltes més l’any vinent :*
